Comerç Electrònic
Què es el Comerç Electrònic?
Definició de comerç electrònic.
Fins hui dia, continuen apareixent noves definicions de comerç electrònic però cap d'elles arriba a representar el terme amb exactitud perquè existeix una gran complexitat per a resumir en una simple definició una gamma tan àmplia d'activitats.
En general s'entén com a comerç electrònic qualsevol forma d'intercanvi d'informació comercial basada en la transmissió de dades sobre xarxes de comunicació com a Internet. Així, en sentit ampli aquest terme no sols es refereix a la contractació electrònica de béns o serveis, sinó també l'ús de la Xarxa per a activitats com la publicitat, cerca d'informació sobre productes o atenció al client abans i després de la venda. No obstant això, el comerç electrònic en sentit estricte és la contractació electrònica de béns i serveis.
En aquest terme també es tenen en compte, les xarxes electròniques d'ús privat que solen usar les empreses a nivell intern. És important que el les parts no siguen presents en el moment de la contractació perquè en cas contrari no es podria parlar estrictament de comerç electrònic.
Aquesta manera d'intercanviar informació, no és una cosa nova, les empreses i fins i tot nosaltres mateixos participem d'alguna manera en negocis electrònics des de fa anys, un clar exemple d'això, és la utilització de targetes de crèdit com a pagament d'un servei.
Tipus de comerç electrònic.
A mesura que el comerç electrònic va evolucionant sorgeixen noves formes de comerç electrònic, o bé van desenvolupant-se unes altres a partir de les antigues, entre elles comentarem les més destacades.
Segons els agents que intervinguen podem distingir entre:
B2C “Business to Consumer”: es refereix a la venda de productes finals al consumidor o el que és igual la venda minorista. En Internet es poden trobar-se nombroses botigues virtuals, una de les més conegudes internacionalment és www.amazon.com on es poden trobar, música, llibres, DVD, etcètera.
B2B “Business to Business”: Es tracta del comerç entre empreses o venda majorista, portalb2b.elcorteingles.es és un exemple d'un mercat per a empreses.
C2C “Consumer to Consumer”: Són vendes entre usuaris particulars en Internet, que venen o compren productes. Ebay és un exemple d'això, on les vendes es realitzen principalment per subhastes en Internet.
C2B “Consumer to Busines”: Són llocs on les persones s'agrupen per a realitzar negocis amb les empreses amb l'objectiu d'estalviar costos, www.alogrande.es és una mostra d'aquesta mena de comerç.
Però no tots aquests tipus de comerç tenen la mateixa repercussió. En general, B2B “Business to Business”, ocupa un gran part del comerç global en Internet, mentre que B2C “Business to Consumer” tenen un efecte encara menor, encara que augmenta dia a dia.
Utilitat.
El comerç electrònic té innombrables avantatges tant per a les empreses com per als consumidors. A continuació resumirem les més destacades de cada sector.
Avantatges per a les empreses.
Entre els principals avantatges per a les empreses que es poden enumerar, veiem algunes a continuació.
REDUCCIÓ DE COSTOS, com poden ser el telèfon, fax, servei postal, etcètera.
IMATGE RENOVADA, perquè quan un negoci s'introdueix en les noves tecnologies, aquest dona una imatge diferent, més flexible i dinàmica.
AMPLITUD DEL MERCAT, ja que si una empresa operava abans en àmbit local o nacional, el seu mercat es veurà notablement augmentat, amb un accés sense límit geogràfic ni temporal, és a dir des de qualsevol part del món i a qualsevol hora.
COMPETITIVITAT, perquè no hi ha dubte que aquesta és una bona forma de no quedar-se arrere i d'aconseguir oferir millors serveis i més competitius.
MINIMITZACIÓ DEL TEMPS D'ESPERA EN LA PRODUCCIÓ, ja que s'acceleren les comunicacions i al seu torn el procés productiu.
Avantatges per als consumidors.
Des del punt de vista dels consumidors, el comerç electrònic suposa:
REDUCCIÓ DE PREUS, doncs a l'ésser les empreses més competitives i tindre menors costos es poden permetre baixar els preus sense obtindre pèrdues, la qual cosa, resulta molt beneficiós per als clients, ja que ens permet comprar a un preu menor.
POSSIBILITAT DE REALITZAR COMPRES LES 24 HORES Al DIA, 365 DIES A l'ANY.
ACCÉS GLOBAL A MULTITUD DE PRODUCTES sense la necessitat d'eixir de casa.
DISMINUCIÓ DEL TEMPS D'ESPERA ja que en realitzar compres per Internet, no hem d'eixir de casa, ni esperar llargues cues per a adquirir un producte o servei.
Contractació per via electrònica.
La Llei 34/2002, d'11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic (LSSI) és la que estableix les bases de la celebració de contractes per via electrònica.
Analitzarem a continuació les disposicions contingudes en la LSSI sobre els aspectes generals de la contractació electrònica, com les relatives a la validesa i eficàcia dels contractes electrònics o el moment de prestació del consentiment.
Validesa i eficàcia dels contractes subscrits per via electrònica.
Els contractes subscrits per via electrònica produeixen tots els efectes previstos per l'ordenament jurídic, sempre que concórreguen el consentiment i els altres requisits necessaris per a la seua validesa.
Els contractes electrònics es regeixen per la La Llei 34/2002, d'11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic (LSSI), pels Codis Civil i de Comerç i per les restants normes civils o mercantils sobre contractes, especialment, les normes de protecció dels consumidors i usuaris i d'ordenació de l'activitat comercial.
Perquè siga vàlida la celebració de contractes per via electrònica no és necessari el previ acord de les parts sobre la utilització de mitjans electrònics.
Sempre que la Llei exigisca que el contracte o qualsevol informació relacionada amb el mateix consten per escrit, aquest requisit s'entendrà satisfet si el contracte o la informació es conté en un suport electrònic.
L'anteriorment exposat no és aplicable als contractes relatius al Dret de família i successions.
Els contractes, negocis o actes jurídics en els quals la Llei determina per a la seua validesa o per a la producció de determinats efectes la forma documental pública, o que requerisquen per Llei la intervenció d'òrgans jurisdiccionals, notaris, registradors de la propietat i mercantils o autoritats públiques, es regeixen per la seua legislació específica.
Prova dels contractes subscrits per via electrònica.
La prova de la celebració d'un contracte per via electrònica i la de les obligacions que tenen el seu origen en ell està subjectes a les regles generals de l'ordenament jurídic.
Des de l'1 de juliol de 2016 és aplicable el Reglament (UE) núm. 910/2014 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol de 2014, relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior i pel qual es deroga la Directiva 1999/93/CE.
La Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica, que va suposar la transposició a l'ordenament jurídic espanyol de la derogada Directiva 1999/93/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 1999, per la qual s'estableix un marc comunitari per a la signatura electrònica, es troba des de llavors jurídicament desplaçada en tot allò regulat pel citat Reglament. L'objecte d'aquesta Llei és, per tant, adaptar el nostre ordenament jurídic al marc regulador de la Unió Europea, evitant així l'existència de buits normatius susceptibles de donar lloc a situacions d'inseguretat jurídica en la prestació de serveis electrònics de confiança.
La present Llei no realitza una regulació sistemàtica dels serveis electrònics de confiança, que ja han sigut legislats pel Reglament (UE) 910/2014, el qual, per respecte al principi de primacia del Dret de la Unió Europea, no ha de reproduir-se totalment o parcialment. La funció d'aquesta Llei és complementar-la en aquells aspectes concrets que el Reglament no ha harmonitzat i el desenvolupament del qual preveu en els ordenaments dels diferents Estats membres, les disposicions dels quals han de ser interpretades d'acord amb ell.
Així, mitjançant el Reglament (UE) 910/2014 es persegueix regular en un mateix instrument normatiu d'aplicació directa en els Estats membres dues realitats, la identificació i els serveis de confiança electrònics en sentit ampli, harmonitzant i facilitant l'ús transfronterer dels serveis en línia, públics i privats, així com el comerç electrònic a la UE, contribuint així al desenvolupament del mercat únic digital.
Llei 6/2020, d'11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança. Aquesta Llei deroga la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica, i amb ella aquells preceptes incompatibles amb el Reglament (UE) 910/2014.
Intervenció de tercers de confiança.
Les parts poden pactar que un tercer arxive les declaracions de voluntat que integren els contractes electrònics i que consigne la data i l'hora en què aquestes comunicacions han tingut lloc. La intervenció de dites terceres no podrà alterar ni substituir les funcions que correspon realitzar a les persones facultades conformement a Dret per a donar fe pública.
El tercer ha d'arxivar en suport informàtic les declaracions que hagueren tingut lloc per via telemàtica entre les parts pel temps estipulat que, en cap cas, serà inferior a cinc anys.
Llei aplicable.
Per a la determinació de la llei aplicable als contractes electrònics s'està al que es disposa en les normes de Dret internacional privat de l'ordenament jurídic espanyol, havent de prendre's en consideració per a la seua aplicació el que s'estableix respecte als prestadors de serveis establits a Espanya i establits en un altre Estat membre de la Unió Europea o de l'Espai Econòmic Europeu.
Obligacions prèvies a la contractació.
A més del compliment dels requisits en matèria d'informació que s'estableixen en la LSSI, el prestador de serveis de la societat de la informació que realitza activitats de contractació electrònica té l'obligació de posar a la disposició del destinatari, abans d'iniciar el procediment de contractació i mitjançant tècniques adequades al mitjà de comunicació utilitzat, de manera permanent, fàcil i gratuïta, informació clara, comprensible i inequívoca sobre els següents punts:
Els diferents tràmits que s'ha de seguir per a celebrar el contracte.
Si el prestador arxivarà el document electrònic en què es formalitze el contracte i si aquest serà accessible.
Els mitjans tècnics que posa a la seua disposició per a identificar i corregir errors en la introducció de les dades, i la llengua o llengües en què podrà formalitzar-se el contracte.
L'obligació de posar a la disposició del destinatari la informació es donarà per complida si el prestador la inclou en la seua pàgina o lloc d'Internet en les condicions assenyalades anteriorment.
Quan el prestador dissenye específicament els seus serveis de contractació electrònica per a ser accedits mitjançant dispositius que compten amb pantalles de format reduït, s'entendrà complida l'obligació establida en aquest apartat quan facilite de manera permanent, fàcil, directa i exacta l'adreça d'Internet en què aquesta informació és posada a la disposició del destinatari.
El prestador no tindrà l'obligació de facilitar la informació assenyalada anteriorment quan:
Tots dos contractants així ho acorden i cap d'ells tinga la consideració de consumidor, o
El contracte s'haja celebrat exclusivament mitjançant intercanvi de correu electrònic o un altre tipus de comunicació electrònica equivalent.
Informació posterior a la celebració del contracte.
Una vegada celebrat el contracte, l'oferent està obligat a confirmar la recepció de l'acceptació al comprador per algun dels següents mitjans:
L'enviament d'un justificant de recepció per correu electrònic o un altre mitjà de comunicació electrònica equivalent a l'adreça que l'acceptant haja assenyalat, en el termini de les vint-i-quatre hores següents a la recepció de l'acceptació, o
La confirmació, per un mig equivalent a l'utilitzat en el procediment de contractació, de l'acceptació rebuda, tan prompte com l'acceptant haja completat aquest procediment, sempre que la confirmació puga ser arxivada pel seu destinatari.
Quan l'obligació de confirmació corresponga a un destinatari de serveis, el prestador ha de facilitar el compliment d'aquesta obligació, posant a la disposició del destinatari cap dels mitjans indicats en aquest apartat. Aquesta obligació serà exigible punt si la confirmació haguera de dirigir-se al propi prestador o a un altre destinatari.
S'entén que s'ha rebut l'acceptació i la seua confirmació quan les parts a les quals es dirigisquen puguen tindre constància d'això.
En el cas que la recepció de l'acceptació es confirme mitjançant justificant de recepció, es presumeix que el seu destinatari pot tindre la referida constància des que aquell ha sigut emmagatzemat en el servidor en què estiga donada d'alta el seu compte de correu electrònic, o en el dispositiu utilitzat per a la recepció de comunicacions.
No serà necessari confirmar la recepció de l'acceptació d'una oferta quan:
Tots dos contractants així ho acorden i cap d'ells tinga la consideració de consumidor,
El contracte s'haja celebrat exclusivament mitjançant intercanvi de correu electrònic o un altre tipus de comunicació electrònica equivalent, quan aquests mitjans no siguen emprats amb l'exclusiu propòsit d'eludir el compliment de tal obligació.
Lloc de celebració del contracte.
Els contractes electrònics entre empresaris o professionals, a falta de pacte entre les parts, es presumeixen celebrats en el lloc en què estiga establit el prestador de serveis.
Els contractes subscrits per via electrònica en els quals intervinga com a part un consumidor es presumeixen celebrats en el lloc en què aquest tinga la seua residència habitual.
Consumidors i Usuari.
L'objectiu general que ens proposem amb aquest punt és el d'analitzar l'actual marc normatiu intern després de les recents novetats en matèria de consumidors i usuaris després de la trasposició de la Directiva 2011/83/UE al nostre ordenament jurídic intern mitjançant la Llei 3/2014, de 27 de març, per la qual es modifica el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, aprovada pel Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre (TRLGDCU).
La regulació inclou novetats importants, perquè tenen com a objectiu principal la consolidació d'un mercat interior per a reforçar la seguretat jurídica dels consumidors i dels empresaris, en sectors com el comerç electrònic i les transaccions a distància. Per a això, estableix definicions harmonitzades i unifica el règim legal.
Concepte de Consumidor i d'Empresari en el si del Comerç Electrònic.
El 27 de març, la Llei 3/2014 vi a incorporar al nostre ordenament jurídic noves definicions harmonitzades entre les quals es troben nous conceptes de consumidor i d'empresari que seran objecte del nostre estudi.
Analitzarem en primer lloc la perspectiva del consumidor com a persona física i com a persona jurídica, en el si del comerç electrònic. Les noves modificacions no han aconseguit solucionar alguns aspectes controvertits. Tal és així, que encara continuen creant situacions dubtoses aspectes com els actes mixtos que descriurem més en profunditat al llarg del tema.
El consumidor com a persona física i com a persona jurídica.
El nou concepte de consumidor i usuari engloba a les persones físiques que actuen amb un propòsit alié a la seua activitat comercial, empresarial, ofici o professió. Igualment són considerats consumidors i usuaris a l'efecte de la llei, les persones jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica que actuen sense ànim de lucre en un àmbit alié a una activitat empresarial o professional.
Consumidor com a persona física.
Començarem tractant d'establir la conjuntura en la qual es troba el consumidor davant la consolidació d'un mercat interior enfocat a reforçar la seguretat jurídica.
El concepte general de consumidor i usuari que es proporcionava en l'article 3 del TRLGDCU, procedia de les trasposicions de diferents definicions de les anteriors Directives europees però encara existien diferències transcendentals que podien trobar-se conforme al que s'estableix per les Directives de referència.
Gràcies a la Llei 3/2014 i a la nova redacció que li dona a l'article 3 del TRLGDCU, és possible acabar amb la disparitat de definicions de consumidor que existien en els diferents textos normatius. Aquesta acció és beneficiosa perquè aconsegueix equiparar alguna cosa més el nostre concepte de consumidor al qual es recull en el patrimoni comunitari.
Donada la importància de l'actual societat de consum caracteritzada per l'ús de nous mitjans de contractació, entre els quals es troba el comerç electrònic, la protecció del consumidor mereix un tractament harmonitzat.
El precepte actual distingeix al consumidor, com a persona física que actuen amb un propòsit alié a la seua activitat comercial, empresarial, ofici o professió; persones jurídiques; i entitats sense personalitat jurídica.
El consumidor com a persona jurídica i les entitats sense personalitat jurídica.
Una vegada delimitat el consumidor com a persona física, la nova redacció de la Llei 3/2014 inclou considera consumidor, a les persones jurídiques i a les entitats sense personalitat jurídica.
Per al nostre ordenament l'esment a les persones jurídiques com a consumidor no és un concepte nou, perquè ja constava en l'antic art. 3 TRLGDCU. El que aporta la nova redacció de l'article és que es considerarà consumidor a aquestes entitats sempre que no actuen amb ànim de lucre i que sí que actuen en l'àmbit alié a una activitat comercial o professional.
Per consegüent, les persones jurídiques mercantils no són mai consumidores perquè adquireixen béns o serveis destinats a una activitat comercial. Quant a les associacions i fundacions caldrà analitzar que complisquen els requisits.
En conclusió, mereixen la tutela de consumidors sota l'art. 3 TRLGDCU, les persones jurídiques que complisquen els mateixos requisits que les persones físiques.
La posició del consumidor davant actes mixtos.
Una vegada aclarit el concepte de consumidor ens fem altres preguntes en relació a les diferents situacions que es poden donar. Per tant qüestionem la qualificació o no com a consumidor en alguns supòsits.
Per exemple, què ocorre quan un advocat compra un equip informàtic i l'empra per al seu ús personal i professional?
Davant aquest plantejament la Llei 3/2014 ha perdut l'oportunitat d'aclarir aquest assumpte. Ni el 3 del TRLGDCU, ni les definicions de les Directives en les quals es basa, ofereixen una resposta clara a aquest interrogant.
Així doncs, es podrien plantejar diverses solucions:
Considerar al contractant d'un bé o servei sempre com a consumidor, perquè la seua actuació almenys en part és aliena a l'àmbit empresarial o professional.
No qualificar al contractant mixt mai com a consumidor, entenent que el destí sempre ha de ser professional.
El contractant mixt rebrà protecció com a consumidor depenent del fet que el destí principal siga alié a una activitat professional.
El contractant mixt només rebrà protecció com a consumidor si el destí professional és marginal.
Davant aquesta incertesa normativa, existeix jurisprudència de l'ordenament jurídic espanyol (LGDCU). Aquesta no resulta efectiva al no ser uniforme pel que cal concloure que no existeix jurisprudència consolidada sobre aquest tema.
Donada la importància d'aquest assumpte i davant l'absència de regulació concreta en el dret espanyol sobre aquesta situació, la Directiva 2011/83/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 25 d'octubre de 2011, sobre els drets dels consumidors, per la qual es modifiquen la Directiva 93/13/CEE del Consell i la Directiva 1999/44/CE del Parlament Europeu i del Consell i es deroguen la Directiva 85/577/CEE del Consell i la Directiva 97/7/CE del Parlament Europeu i del Consell (DDC), opta per una interpretació restrictiva. Es basa en el Considerant 17 exposant que en el supòsit de contractes de doble finalitat, si el contracte se celebra amb un objecte en part relacionat amb l'activitat empresarial o comercial de la persona i l'objecte comercial és tan limitat que no predomina en el context general del contracte, aquesta persona ha de ser considerada com a consumidor.
La jurisprudència comunitària en la STJCE 20.1.2005, assumpte C-406/01, assumeix el que estableix la Directiva, acollint així una noció restrictiva de consumidor si el destí comercial és marginal en comparació amb el destí privat.
No n'hi ha prou amb l'actuació principal en un àmbit alié a l'activitat comercial, cal que l'ús o destí comercial siga el mateix.
El concepte d'empresari segons Llei 3/2014 i la figura de l'emprenedor en la Llei 14/2013.
Analitzem a continuació el concepte d'empresari.
Es defineix com a empresari a tota persona física o jurídica, ja siga privada o pública, que actue, fins i tot a través d'una altra persona en el seu nom o seguint les seues instruccions, amb un propòsit relacionat amb la seua activitat comercial, empresa, ofici o professió.
Respecte a la diferència substancial amb la definició anterior a la Llei 3/2014, s'aclareix que poden ser empresaris tant persones públiques o privades i que poden actuar a través de persones interposades.
En el mateix sentit que el consumidor, es busca amb aquesta reforma normativa, reforçar la ja canviada de nom seguretat jurídica i per a això és necessari acabar amb les disparitats existents en la legislació europea dels contractes de consum que creguen obstacles significatius en el mercat interior.
La redacció d'aquest article que realitza la Llei 3/2014 és molt similar a l'exposada en la DDC. La norma tampoc difereix del que s'estableix en l'antic article 4 del TRLGDCU.
En suma, sabem que la protecció del consumidor es justifica per la posició de desigualtat en la qual es troben aquests en el moment de contractació enfront de les empreses, professionals i administracions públiques.
Per a obtindre la condició d'empresari, es tenen en compte aquests tres components que han d'acumular-se.
En primer lloc, ha de tractar-se d'una persona física o jurídica. Com a novetat, les entitats sense personalitat jurídica com per exemple és el cas de les comunitats de béns, seran considerades empresaris.
En segon lloc, l'empresari ha de tindre una naturalesa pública o privada.
Finalment, l'empresari ha de desenvolupar una activitat empresarial i en aqueix marc celebrar un contracte amb el consumidor.
La posició de l'emprenedor davant la nova regulació.
Arribats a aquest punt, veurem que consideració tenen els anomenats emprenedors en una possible situació enfront d'un consumidor davant la nova definició de la Llei 3/2014.
Segons la Llei 14/2013, de 27 de setembre, de suport als emprenedors i la seua internacionalització, ve a ser el mateix ser empresari que ser emprenedor i això es posa de manifest en el propi text, en l'article 3 de la Llei, que defineix a l'emprenedor de forma àmplia, com aquelles persones, independentment de la seua condició de persona física o jurídica, que desenvoluparan o estan desenvolupant una activitat econòmica productiva.
Així, es pretén que les mesures de la Llei puguen beneficiar a totes les empreses, amb independència de la seua grandària i de l'etapa del cicle empresarial en la qual es troben.
“Article 3. Emprenedors.
Es consideren emprenedors aquelles persones, independentment de la seua condició de persona física o jurídica, que desenvolupen una activitat econòmica empresarial o professional, en els termes establits en aquesta Llei”.
Aquesta normativa ha sigut objecte d'anàlisi per part de la doctrina, perquè d'acord amb aquesta Llei es consideren emprenedors a tots els empresaris i professionals.
Si analitzem la resta de normes de caràcter intern, no podem deixar de fer referència al codi de comerç. El concepte d'empresari és fonamental en l'àmbit del Dret mercantil, tractant-se de la persona que realitza l'activitat mercantil.
Malgrat la importància, el concepte d'empresari no està clarament definit en el Codi de Comerç esmentant-se en el mateix en repetides ocasions. No obstant això, si es defineix al comerciant com a persones físiques que es dediquen habitualment al comerç, a més de les societats mercantils o industrials.
El concepte d'empresari correspon a una concepció més moderna del dret mercantil, abastant a un conjunt de persones més ampli que el concepte de comerciant. L'empresari és la persona física o jurídica, de dret públic o privat, titular d'una o diverses empreses. Per això, el concepte d'empresari podem dir que és més ampli que el de comerciant.
A més és fer esment al concepte d'empresari que es descriu en l'Avantprojecte de Llei del Codi Mercantil amb el qual se substituirà el Codi de Comerç que està vigent des de 1885. El llibre primer inclou el concepte empresari que serà entés en un sentit ampli. Abasta als agrícoles i artesans, però també es considera operadors de mercat a les persones que exerceixen activitats intel·lectuals: liberals, científiques i artístiques sempre que els seus béns o serveis es destinen al mercat. Inclou a totes les persones jurídiques que exercisquen activitats previstes en el Codi (com a associacions i fundacions) i a ens sense personalitat jurídica.
Al no haver-hi al·lusió directa al terme emprenedor, hem d'aclarir en primer lloc si aquesta posició establida en l'article 3 de la llei 14/2013 s'assembla a la referida al que hem definit com a empresari des del començament d'aquest epígraf.
No hem d'oblidar que aquesta legislació naix en un moment d'una greu crisi econòmica, enfront de la necessitat d'emprendre reformes favorables quant al creixement i la reactivació econòmica del nostre país.
Davant aquest panorama, i amb les polítiques de suport que s'estan creant ha augmentat el nombre d'emprenedors, en concret en el sector del comerç electrònic, creant relacions entre consumidors i empresaris en moltes empreses de base tecnològica i amb una projecció trasnacional.
Què ocorre amb la protecció dels consumidors en aquestes relacions contractuals? Quina responsabilitat existeix per part de l'emprenedor?
La Llei 3/2014 crea una nova figura molt discutida per la doctrina el “Emprenedor de Responsabilitat Limitada”. Qualsevol emprenedor, persona física, qualsevol que siga la seua activitat empresarial o professional, podrà sota el prisma d'aquesta figura limitar la seua responsabilitat pels deutes que puguen sorgir de l'exercici de la seua activitat.
Aquesta nova figura deriva en una excepció al règim de responsabilitat previst en l'article 1.911 del Codi Civil i en l'article 6 del Codi de Comerç.
El Avantprojecte de Llei del Codi Mercantil amb el qual se substituirà el Codi de Comerç que està vigent des de 1885 regula també la responsabilitat patrimonial de l'emprenedor de responsabilitat limitada. Com a mesura pràctica, s'inclou l'exclusió del seu habitatge habitual de la responsabilitat per la realització d'activitats econòmiques, segons el que es preveu en la Llei 14/2013, de 27 de setembre, de Suport als Emprenedors i la seua Internacionalització.
Per a concloure i després d'haver analitzat les modificacions que han patit els conceptes tant de consumidors i usuaris com d'empresaris no queda tan clar que les definicions hagen aconseguit una harmonització després de la nova redacció de la Llei 3/2014.
La posició del consumidor davant els actes mixtos queda sense un criteri definit, exposat a les interpretacions deixant un interrogant que pot anar en contra de l'anhelada seguretat jurídica que s'intenta aconseguir amb l'harmonització dels conceptes estudiats.
Respecte a la figura de l'empresari, sembla que caldrà atendre juntament amb la definició de la Llei 3/2014, a la diversitat normativa a la qual fa referència al concepte d'emprenedor i a les possibles i futures modificacions per la seua redacció en l'avantprojecte de la Llei.
El prestador de serveis de la Societat de la Informació com a empresari o professional.
No podem passar sense tornar a fer referència a la figura del prestador de serveis, equiparat a l'empresari o professional que desenvolupa la seua activitat econòmica per mitjans electrònics.
Per tant i conforme a l'Exposició de Motius de la Llei 34/2002, de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic, el “Prestador de Serveis” és la persona física o jurídica que proporciona un servei de la Societat de la Informació.
Es consideren prestadors de serveis de la Societat de la Informació a la persona física o jurídica que proporciona un servei dins de l'àmbit d'aquesta.
Això tindran enfront dels consumidors una sèrie d'obligacions afegides a aquelles que es deriven de les disposicions compreses en l'àmbit normatiu coordinat que li resulte d'aplicació en funció del lloc en el qual es trobe establit o de la resta de disposicions que, fins i tot no formant part d'aquest àmbit normatiu coordinat, són igualment aplicable als prestadors d'aquests serveis per imperatiu de l'article 1, apartat segon, de la LSSI.
Quant als prestadors de serveis de la Societat de la informació respecte als consumidors i usuaris direm que actualment existeix una dispersa normativa a la qual ha d'acudir el prestador de serveis per a complir adequadament totes les seues obligacions.
Cal no oblidar que en l'àmbit del contracte electrònic realitzat amb consumidors, el marc normatiu estarà compost per les normes que regulen el consum, juntament amb la LSSI, com a llei sectorial aplicable.
A causa de la falta de claredat sobre el criteri d'origen, el lloc de l'establiment del prestador de serveis de la societat de la informació resultarà determinant de l'aplicació de les normes contingudes en la Directiva 2000/31/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 8 de juny de 2000 relativa a determinats aspectes jurídics dels serveis de la societat de la informació, en particular el comerç electrònic en el mercat interior i la LSSI.
El prestador de serveis de la Societat de la Informació com a empresari o professional.
No podem passar sense tornar a fer referència a la figura del prestador de serveis, equiparat a l'empresari o professional que desenvolupa la seua activitat econòmica per mitjans electrònics.
Per tant i conforme a l'Exposició de Motius de la Llei 34/2002, de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic, el “Prestador de Serveis” és la persona física o jurídica que proporciona un servei de la Societat de la Informació.
Es consideren prestadors de serveis de la Societat de la Informació a la persona física o jurídica que proporciona un servei dins de l'àmbit d'aquesta.
Això tindran enfront dels consumidors una sèrie d'obligacions afegides a aquelles que es deriven de les disposicions compreses en l'àmbit normatiu coordinat que li resulte d'aplicació en funció del lloc en el qual es trobe establit o de la resta de disposicions que, fins i tot no formant part d'aquest àmbit normatiu coordinat, són igualment aplicable als prestadors d'aquests serveis per imperatiu de l'article 1, apartat segon, de la LSSI.
Quant als prestadors de serveis de la Societat de la informació respecte als consumidors i usuaris direm que actualment existeix una dispersa normativa a la qual ha d'acudir el prestador de serveis per a complir adequadament totes les seues obligacions.
Cal no oblidar que en l'àmbit del contracte electrònic realitzat amb consumidors, el marc normatiu estarà compost per les normes que regulen el consum, juntament amb la LSSI, com a llei sectorial aplicable.
A causa de la falta de claredat sobre el criteri d'origen, el lloc de l'establiment del prestador de serveis de la societat de la informació resultarà determinant de l'aplicació de les normes contingudes en la Directiva 2000/31/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 8 de juny de 2000 relativa a determinats aspectes jurídics dels serveis de la societat de la informació, en particular el comerç electrònic en el mercat interior i la LSSI.
Obligacions de l'empresari en contractes a distància i després de les modificacions de la Llei 3/2014.
En aquest epígraf analitzarem en primer lloc, l'àmbit de la Llei 3/2014 amb la finalitat d'enquadrar els contractes objecte del nostre estudi en el marc adequat.
El consumidor sempre ha sigut considerat la part feble de la relació contractual amb l'empresari. El desequilibri que existeix en la relació entre consumidor i empresari augmenta en aquest supòsit de contractació que analitzarem.
Aquesta situació s'ha forjat per la desconfiança generada cap al comerç electrònic, reforçada per pràctiques que s'han desenvolupat en detriment del consumidor. L'existència de fraus i enganys en les ofertes de serveis o productes, principalment pel dèficit d'informació, la inseguretat jurídica que genera l'ús de mitjans electrònics en les relacions contractuals trasnacionals col·loquen a l'empresari en una posició de superioritat.
Aquest context ha ajudat a reforçar l'interés per harmonitzar la regulació per a la protecció del consumidor, especialment, quan l'activitat es realitza en l'àmbit del comerç electrònic.
Per a aquesta anàlisi tractarem el nou Títol III de la Llei 3/2014, de 27 de març, dedicat als contractes subscrits a distància i contractes subscrits fora de l'establiment mercantil.
La reforma normativa aporta una sèrie de normes comunes a totes dues modalitats de contractació, en concret, en relació a la informació precontractual i una regulació més completa sobre el dret de desistiment. Aquesta norma estatal pretén afavorir i fomentar la contractació a distància entre els consumidors i empresaris, brindant una major seguretat jurídica i reforçant els drets dels consumidors i usuaris. Per a això, es redacten definicions harmonitzades i s'unifica el règim legal que instaura noves obligacions per a l'empresari.
Al costat de la nova regulació, i en l'àmbit dels contractes electrònics, no hem d'oblidar atendre com a llei sectorial a la Llei 34/2002, d'11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i del comerç electrònic.
Per això, el consumidor en els contractes referits , té a la seua disposició tant en la fase precontractual, com en el moment de la perfecció del contracte i en la fase postcontractual una sèrie de mecanismes de protecció reforçats per aquesta nova regulació normativa, la Llei 3/2014, que afecta directament les noves obligacions adquirides per l'empresari.
A tenor d'aquest nou escenari caldria preguntar-se si l'empresari, davant aquestes noves obligacions imposades per la recent normativa estatal queda en una posició de desavantatge envers el consumidor.
Àmbit d'aplicació i novetats en matèria de contractació a distància.
La llei regula conjuntament els contractes subscrits a distància i els contractes subscrits fora dels establiments mercantils. Aquests han sigut objecte de plena harmonització i la seua nova regulació es troba en el Títol III del Llibre II de la Llei 3/2014.
En delimitar l'àmbit d'aplicació en contractes a distància o fora de l'establiment mercantil, hem de fer referència en primer lloc a la renovada definició de contracte a distància. Aquest abasta tots els supòsits en què els contractes se celebren entre l'empresari i el consumidor, sense la presència física, ja siguen, venda de béns, prestació de serveis a distància, exclusivament mitjançant l'ús d'alguna de les tècniques de comunicació, com poden ser la venda per correu, Internet, telèfon o fax, fins al moment inclusivament en què se celebra el contracte.
En l'article 92.2 del text que estudiem s'enumeren altres supòsits de contractes subscrits amb consumidors i usuaris fora de l'establiment mercantil. Entre ells destaquem diverses situacions que passem a desenvolupar a continuació.
Seran també d'aplicació a les situacions en les quals el consumidor i usuari visita l'establiment mercantil de l'empresa amb el propòsit de recaptar informació sobre els béns o els serveis. La negociació i la posterior celebració del contracte tenen lloc a distància.
Les noves realitats tant jurídiques com tecnològiques han demandat la creació de nous conceptes com el de “prestador de serveis” assemblat al d'empresari.
En l'àmbit que estem tractant és important destacar la figura del prestador de serveis d'intermediació com a proveïdor de contractació a distància haurà d'incloure els sistemes oferits per un tercer diferent de l'empresari però utilitzat per aquest, com per exemple una plataforma en línia. No obstant això, no cobreix els casos en els quals les pàgines web ofereixen informació solament sobre l'empresari, els seus béns o serveis i les seues dades de contacte.
La definició abasta finalment l'opció en la qual s'estableix contacte personal i individual amb el consumidor i usuari fora de l'establiment però amb presència física i simultània, encara que després el contracte se celebre immediatament després en l'establiment o a través d'un mitjà de comunicació a distància.
Activitats excloses de l'àmbit d'aplicació de la Llei.
Entre l'ampli llistat d'activitats que queden excloses de l'aplicació d'aquest règim els següents contractes:
Als contractes de serveis socials, inclosos l'habitatge social, la cura dels xiquets i el suport a famílies i persones necessitades, temporal o permanentment, inclosa l'atenció a llarg termini.
Als contractes de serveis relacionats amb la salut, prestats per un professional sanitari a pacients per a avaluar, mantindre o restablir el seu estat de salut, inclosos la recepta, dispensació i provisió de medicaments i productes sanitaris, amb independència que aquests serveis es presten en instal·lacions sanitàries.
Als contractes d'activitats de joc per diners que impliquen apostes de valor monetari en jocs d'atzar, incloses les loteries, els jocs de casino i les apostes.
Als contractes de serveis financers.
Als contractes de creació, adquisició o transferència de béns immobles o de drets sobre aquests.
Als contractes per a la construcció d'edificis nous, la transformació substancial d'edificis existents i el lloguer d'allotjaments per al seu ús com a habitatge.
Als contractes relatius als viatges combinats, les vacances combinades i els circuits combinats regulats en aquesta llei.
Als contractes relatius a la protecció dels consumidors i usuaris respecte a determinats aspectes dels contractes d'aprofitament per torn de béns d'ús turístic, d'adquisició de productes vacacionals de llarga duració, de revenda i d'intercanvi regulats en la Llei 4/2012, de 6 de juliol, de contractes d'aprofitament per torn de béns d'ús turístic, d'adquisició de productes vacacionals de llarga duració, de revenda i d'intercanvi i normes tributàries.
Als contractes que, conformement a la legislació vigent, hagen de celebrar-se davant un fedatari públic, obligat per llei a ser independent i imparcial i a garantir, mitjançant el subministrament d'una informació jurídica comprensible, que el consumidor i usuari celebra el contracte únicament prèvia reflexió suficient i amb ple coneixement del seu abast jurídic.
Als contractes per al subministrament de productes alimentosos, begudes o altres béns de consum corrent en la llar, subministrats físicament per un empresari mitjançant lliuraments freqüents i regulars en la llar o lloc de residència o de treball del consumidor i usuari.
Als contractes de serveis de transport de passatgers, sense perjudici de l'aplicació de l'article 98.2.
Als contractes subscrits mitjançant distribuïdors automàtics o instal·lacions comercials automatitzades.
Als contractes subscrits amb operadors de telecomunicacions a través de telèfons públics per a la utilització d'aqueixos telèfons, o celebrats per a l'establiment d'una única connexió de telèfon, Internet o fax per part d'un consumidor i usuari.
No obstant això, com ja hem indicat la normativa que estem estudiant és el resultat de la transposició de la DDC i en relació a les exclusions cal indicar que malgrat la intenció d'harmonització plena, s'autoritza els Estats únicament en els contractes subscrits fora d'establiment mercantil a no aplicar la DDC quan la quantia que el consumidor ha d'abonar no excedisca de 50 euros o d'un valor inferior establit per cada Estat.
Novetats per a simplificar l'entorn normatiu dels contractes a distància.
Davant la necessitat de simplificar l'entorn normatiu que plantejava dificultats en els contractes a distància, s'inclouen algunes novetats que beneficiaren l'activitat comercial.
Quant a determinades comunicacions comercials a distància, s'estableixen alguns requisits addicionals quant a horaris o consentiment.
Per exemple, en les actuacions que es realitzen per via telefònica, s'estableix la prohibició que les telefonades que s'efectuen entre les 21 hores i les 9 hores de l'endemà, o en dies festius o caps de setmana.
Per als casos i tècniques de comunicació a distància en què la llei no exigisca a l'empresari haver obtingut el consentiment exprés previ del consumidor (opt-in ), es reforcen els mecanismes per a protegir aquells usuaris que hagen exercit el seu dret a no rebre comunicacions comercials (opt-out).
Informació precontractual i règim general dels contractes a distància i fora dels establiments mercantils.
Un dels pilars de la reforma normativa que estem analitzant al llarg d'aquest text, tracta sobre les obligacions que empresaris hauran de complir respecte de la informació precontractual que han d'oferir al consumidor.
Referir-nos a contractes electrònics amb consumidors, o més concretament, a contractes a distància o celebrats fora de l'establiment mercantil, suposa tindre present juntament amb la regulació de la Llei 3/2014, la norma sectorial aplicable, la LSSI.
Informació precontractual en contractes a distància i celebrats fora de l'establiment permanent.
A l'efecte de les noves exigències per a oferir una correcta informació precontractual, els empresaris han de facilitar al consumidor la informació clara i comprensible prèviament a la contractació electrònica. La nova regulació inclou modificacions importants, la informació precontractual és un dels aspectes més rellevants. Aquestes disposicions són aplicable als contractes amb els consumidors i usuaris celebrats a partir del 13 juny de 2014.
Aquesta informació forma part integrant del contracte i no s'alterarà excepte acord de les parts. Correspon a l'empresari la càrrega de la prova del compliment dels requisits d'informació precontractual.
En la informació prèvia atorgada per l'empresari s'afigen aspectes com a indicacions relacionades amb els procediments de pagament, dates de lliurament compromeses pel proveïdor, recordatoris sobre l'existència de determinats drets del consumidor (desistiment, garanties legals i comercials), i advertiments explícits sobre costos, despeses addicionals, duració i eventuals pròrrogues automàtiques, garanties financeres que haja d'aportar el consumidor, i particularitats que afecten a determinats productes (funcionalitats i interoperabilitat de continguts digitals).
Sobre la base de l'article 97.1 de la Llei 3/2014, cal atendre les obligacions d'informació precontractual establides per a l'empresari concretament, per als contractes a distància i els contractes subscrits fora de l'establiment mercantil.
Per això, el primer que es destaca és que aquesta informació haurà de ser clara i comprensible. Els empresaris hauran de facilitar al consumidor amb anterioritat a la contractació de productes o serveis de manera gratuïta i almenys en espanyol, especialment en transaccions a distància entre les quals s'enquadren els contractes estudiats, la següent informació:
Característiques dels principals béns o serveis, en la mesura adequada al suport utilitzat i als béns o serveis.
La identitat de l'empresari, inclòs el seu nom comercial.
L'adreça completa de l'establiment de l'empresari incloent número de telèfon, fax i adreça de correus electrònica quan siga procedent.
Quant al preu total dels béns o serveis, inclosos els impostos i taxes.
En aquesta matèria, per a adequar la informació de preu i pagament, una de les novetats incloses en la Llei són les mesures per a evitar càrregues encobertes entre les quals es poden trobar les taxes per ús de mitjans de pagament. Els empresaris no podran repercutir als consumidors taxes d'aquest tipus que superen el cost assumit pel propi comerciant per l'ús de tals mitjans.
Per tant, tot pagament addicional haurà de ser expressament acceptat pel consumidor, comunicant l'empresari els suplements de manera clara i comprensible. És a dir, l'usuari sempre haurà de donar el seu consentiment exprés al preu final abans que la transacció finalitze.
S'estableixen també noves obligacions en matèria de terminis de lliurament i transmissió del risc. S'indicarà com a període general màxim de lliurament el de trenta dies, excepte quan les parts hagen acordat una altra cosa.
En relació amb la transmissió del risc de pèrdua o deterioració, s'estableix que serà el consumidor el que assumisca aquest risc quan siga ell o un tercer per ell indicat, diferent del transportista proposat pel comerciant, el que haja adquirit la possessió material dels béns, sense perjudici que el consumidor puga exercir els seus drets respecte del transportista de la seua elecció.
En matèria de requisits formals del contracte a distància, cal esmentar entre les novetats les següents exigències per a l'empresari que:
Quant al llenguatge, s'ha de facilitar la informació almenys en castellà (a més d'una altra llengua utilitzada en la proposta o triada per a la contractació).
Ha de respectar el principi de bona fe en les transaccions comercials i els principis de protecció dels qui siguen incapaces de contractar.
Si la informació es facilita en suport durador, ha de ser llegible.
En contractes electrònics que impliquen obligacions de pagament, ha de facilitar informació dels aspectes econòmics, de manera clara i destacada i vetlar perquè en efectuar la comanda, el consumidor confirme expressament que és conscient que aquest implica una obligació de pagament.
En els llocs web de comerç, ha d'indicar si aplica alguna restricció de lliurament, i quines són les modalitats de pagament acceptades.
En entorns de contractació a distància amb espai o temps per a facilitar informació limitats, ha de subministrar informació precontractual mínima sempre que la resta d'informacions legalment obligatòries es faciliten de forma d'acord amb les tècniques de comunicació utilitzades.
Té deures específics de justificant de recepció de l'oferta quan es realitze per via telefònica, i de confirmació en suport durador del contracte subscrit en un termini raonable (no més tard del lliurament dels béns o abans de l'inici de la contractació del servei).
Ha d'adoptar les mesures adequades i eficaces que permeten a l'empresari identificar inequívocament al consumidor amb el qual celebra el contracte.
Finalment, la Llei estableix que la prova del compliment d'aquestes obligacions d'informació concerneix l'empresari.
És important que en els contractes a distància, s'adapten els requisits d'informació per a tindre en compte les restriccions tècniques d'uns certs mitjans de comunicació.
En tals casos, l'empresari haurà de respectar un conjunt mínim de requisits d'informació i remetre al consumidor i usuari a una altra font d'informació, per exemple facilitant un número de telèfon gratuït o un enllaç a una pàgina web de l'empresari amb la informació pertinent i de fàcil accés.
Quant als requisits formals dels contractes a distància i dels celebrats fora de l'establiment, es contempla com a novetat l'exigència que els llocs web de comerç indiquen de manera clara i llegible, a tot tardar a l'inici del procediment de compra, si s'aplica alguna restricció de subministrament i quines són les modalitats de pagament que s'accepten.
En la pràctica, els prestadors per a aconseguir complir de manera efectiva totes aquestes exigències hauran d'adequar els seus llocs web tenint en compte els requisits establits en altres normatives.
És transcendental per a aconseguir les exigències del nou text normatiu que els empresaris, els qui tenen la càrrega de la prova d'haver complit amb les pretensions exigides, configuren en la pràctica la manera d'informar des del disseny del procés de contractació informàtica.
Respecte als contractes fora de l'establiment mercantil a més de facilitar informació precontractual els empresaris hauran de confirmar el contracte subscrit fora de l'establiment mercantil en suport paper, o mitjançant altres suports com el correu electrònic si compta amb el consentiment del consumidor. A més aquesta nova redacció substitueix els termes “veraç i suficient” per “clara i comprensible”, amb la intenció de garantir la compressió de la mateixa pel consumidor. No obstant això, pot ser que alguns autors consideren un error aquesta modificació per determinar que la redacció actual introdueix un factor important d'inseguretat jurídica en tant que una informació que per a un consumidor pot resultar manifesta en relació amb el context, per a un altre pot no ser-ho.
Conseqüències de l'incompliment.
El contracte subscrit sense que s'haja facilitat al consumidor i usuari la còpia del contracte subscrit o la confirmació d'aquest, d'acord amb els articles 98.7 i 99.2 de Reial decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, pot ser anul·lat a instàncies del consumidor i usuari per via d'acció o excepció.
En cap cas pot ser invocada la causa de nul·litat per l'empresari, llevat que l'incompliment siga exclusiu del consumidor i usuari.
L'empresari assumeix la càrrega de la prova del compliment del que es disposa en aquest article.
Necessitat de consentiment exprés.
En cap cas la falta de resposta a l'oferta de contractació pot considerar-se com a acceptació d'aquesta.
Si l'empresari, sense acceptació explícita del consumidor i usuari destinatari de l'oferta, li subministra el bé o servei oferit, s'aplica el que es disposa en l'article 66 quatre.
La regulació del dret de desistiment en els contractes subscrits a distància i fora d'establiments mercantils.
En aquest epígraf, s'analitza la protecció que obté el consumidor en la fase postcontractual en el si d'una activitat comercial quan es tracta d'un contracte subscrit en la modalitat que estem estudiant.
La Llei 3/2014 introdueix novetats en el règim de l'exercici del dret de desistiment previst fins llavors en el TRLGDCU, tant en relació al règim general com en el que s'estableix per als contractes subscrits a distància i fora de l'establiment.
Fins al moment de la trasposició de la DDC, en el nostre ordenament intern el dret de desistiment es trobava dispers. Davant aquest escenari, era d'esperar que la nova Llei modificara aquesta situació, no obstant això no ha aconseguit una ordenació de la regulació del desistiment en el TRLGDCU. Es mantenen en l'actualitat dues ubicacions dins de la mateixa norma per a tractar el desistiment, la primera que abasta el règim general i d'altra banda la dedicada als contractes subscrits a distància i fora de l'establiment mercantil.
El nou règim de desistiment per als contractes subscrits a distància i fora de l'establiment mercantil, es legalitza conjuntament. Aquest règim es troba en el Capítol III del nou Títol III que és l'encarregat de regular el dret de desistiment per a aquestes modalitats contractuals.
Excepcions del dret de desistiment.
S'amplien les tipologies contractuals a les quals no s'aplica aquest dret a desistir. Per tant el dret de desistiment no serà aplicable als contractes que es referisquen a:
La prestació de serveis, una vegada que el servei haja sigut completament executat, quan l'execució haja començat, amb previ consentiment exprés del consumidor i usuari i amb el reconeixement per la seua part que és conscient que, una vegada que el contracte haja sigut completament executat per l'empresari, haurà perdut el seu dret de desistiment.
El subministrament de béns o la prestació de serveis el preu dels quals depenga de fluctuacions del mercat financer que l'empresari no puga controlar i que puguen produir-se durant el període de desistiment.
El subministrament de béns confeccionats conforme a les especificacions del consumidor i usuari o clarament personalitzats.
El subministrament de béns que puguen deteriorar-se o caducar amb rapidesa.
El subministrament de béns precintats que no siguen aptes per a ser retornats per raons de protecció de la salut o d'higiene i que hagen sigut desprecintats després del lliurament.
El subministrament de béns que després del seu lliurament i tenint en compte la seua naturalesa s'hagen mesclat de manera indissociable amb altres béns.
El subministrament de begudes alcohòliques el preu de les quals haja sigut acordat en el moment de celebrar el contracte de venda i que no puguen ser entregades abans de 30 dies, i el valor real dels quals depenga de fluctuacions del mercat que l'empresari no puga controlar.
Els contractes en els quals el consumidor i usuari haja sol·licitat específicament a l'empresari que li visite per a efectuar operacions de reparació o manteniment urgent; si, en aqueixa visita, l'empresari presta serveis addicionals als sol·licitats específicament pel consumidor o subministra béns diferents de les peces de recanvi utilitzades necessàriament per a efectuar les operacions de manteniment o reparació, el dret de desistiment ha d'aplicar-se a aquests serveis o béns addicionals.
El subministrament d'enregistraments sonors o de vídeo precintades o de programes informàtics precintats que hagen sigut desprecintados pel consumidor i usuari després del lliurament.
El subministrament de premsa diària, publicacions periòdiques o revistes, amb l'excepció dels contractes de subscripció per al subministrament de tals publicacions.
Els contractes subscrits mitjançant subhastes públiques.
El subministrament de serveis d'allotjament per a fins diferents del de servir d'habitatge, transport de béns, lloguer de vehicles, menjar o serveis relacionats amb activitats d'esplai, si els contractes preveuen una data o un període d'execució específics.
El subministrament de contingut digital que no es preste en un suport material quan l'execució haja començat amb el previ consentiment exprés del consumidor i usuari amb el coneixement per la seua part que en conseqüència perd el seu dret de desistiment.
Terminis i regles especials de còmput del dret de desistiment.
Quant als terminis, es realitza una modificació significativa, en ampliar el termini en el qual es pot desistir, passant dels set dies hàbils anteriors a catorze dies naturals. A més, s'estableixen regles especials per a determinar el dia d'inici del còmput del termini de catorze dies per a desistir en determinades modalitats especials de contracte.
El còmput del termini comença per als contractes de serveis, el dia de la celebració d'aquest.
En el supòsit dels contractes de vendes, el càlcul del termini començarà el dia que s'adquirisca la possessió material dels béns sol·licitats o en funció de les diferents modalitats de lliurament, segons es tracte de lliuraments múltiples, lliurament d'un ben compost per múltiples peces o lliurament periòdic de béns durant un termini determinat.
El dia en què se celebre el contracte quan es tracte de contractes de subministraments d'aigua, gas o electricitat inclosos en l'àmbit d'aplicació de la Llei 3/2014 , o de contractes de calefacció mitjançant sistemes urbans i de continguts digitals que no es donen en un suport material.
Es regula el termini especial de 12 mesos en cas d'omissió per l'empresari del deure d'informar el consumidor sobre el dret de desistiment, condicions, terminis, procediment per al seu exercici i model de formulari de desistiment. Aquest temps començarà a córrer des de la finalització del període de 14 dies naturals del període de desistiment inicial.
Exercici del desistiment.
Una vegada hem aclarit els diferents terminis que existeixen per a dur a terme el dret de desistiment, el consumidor ha de comunicar a l'empresari la seua decisió d'exercitar el seu dret i per a això compta amb dues opcions:
D'una banda, podrà seguir el procediment per a exercitar el dret de desistiment, previst en l'Annex B de la Llei 3/2014
o bé té l'opció d'emplenar i enviar electrònicament el formulari de desistiment o qualsevol altra declaració inequívoca a través del seu lloc web, havent de comunicar el justificant de recepció en suport durador.
El suport durador, és qualsevol suport que permeta al consumidor o al comerciant guardar la informació durant el temps necessari per a protegir els seus interessos i recuperar-la sense canvis.
Entre altres, té la consideració de suport durador, el paper, les memòries USB, els CD-ROM, els DVD, les targetes de memòria o els discos durs d'ordinador, els correus electrònics, així com els missatges SMS” (conforme a la definició introduïda pel nou art. 59 bis LCU).
Davant aquesta exigència, l'ús dels mitjans electrònics comporten a obligacions per part de l'empresari que hauria d'assegurar el justificant de recepció del desistiment, quedant per a ell la càrrega de la prova.
L'exercici del desistiment té efectes genèrics en l'extinció de les obligacions de les parts quan es tracta de contractes a distància o celebrats fora de l'establiment mercantil.
Obligacions de l'empresari.
A continuació tractarem de descriure les situacions que es regulen en la nova redacció de l'article 107 de la Llei 3/2014 referents a les obligacions i drets de l'empresari en cas de desistiment.
En primer lloc, si el consumidor exerceix el seu dret de desistiment l'empresari haurà de reembossar els pagaments rebuts del consumidor, detallant-se l'àmbit i extensió del reembossament. S'inclourà tot pagament fet pel consumidor, inclosos els costos de lliurament. Si el consumidor va triar una modalitat de lliurament més costós que l'ordinària, correrà ell amb els costos addicionals i haurà de dur-se a terme sense demores o, com a màxim, en un termini màxim de catorze dies des de la notificació del desistiment.
Es contempla la possibilitat que en cas que l'empresari es retarde injustificadament en la devolució de les sumes abonades, el consumidor puga reclamar-li el doble de l'import degut, sense perjudici del seu dret a ser indemnitzat pels danys i perjudicis patits en el que excedisquen d'aquesta quantitat.
Es reconeix a favor de l'empresari el dret a retindre el reembossament fins a la devolució efectiva dels béns o prova de devolució dels mateixos per part del consumidor, llevat que el propi empresari s'haja oferit a recollir-los.
Obligacions i responsabilitats del consumidor en cas de desistiment.
En el seu cas, el consumidor també tindrà obligacions envers l'empresari si decideix exercitar el seu dret de desistiment.
En primer lloc, té el deure de restituir els béns a l'empresari, en el termini màxim de 14 dies des que li comunica l'exercici del dret de desistiment.
Sobre la base del que s'estableix en el text normatiu que estem estudiant, el consumidor ha d'assumir les despeses de devolució llevat que l'empresari els haja assumits expressament o no haja informat el consumidor sobre tal obligació.
En tot cas, el consumidor només respondrà de la disminució del valor dels béns resultant d'una manipulació dels mateixos diferent a la necessària per a establir la naturalesa, característiques o funcionament d'aquests.
EL Mercat Digital Únic.
Amb el creixent auge en el comerç electrònic en aquests últims anys, Europa aposta pel Mercat únic digital amb la finalitat d'eliminar les barreres nacionals que succeeixen en les transaccions en línia.
La Unió Europea en el seu programa de “Estratègia Europa 2020” va introduir l'Agenda Digital per a Europa com una de les set iniciatives representatives del nou model d'actuació que es ve establint sota la influència de les TIC.
EL paper de la Comissió.
El mercat únic digital ha sigut reconegut per la Comissió com una prioritat en la seua Estratègia per al Mercat Únic Digital. En la seua Comunicació titulada «Europa 2020 — Una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador» [COM(2010)2020], la Comissió va presentar 7 iniciatives emblemàtiques, entre elles l'Agenda Digital, concebudes per a convertir «a la UE en una economia intel·ligent, sostenible i integradora que gaudi d'alts nivells d'ocupació, de productivitat i de cohesió social».
Després de presentar des de 2012 diversos conjunts de propostes, El 6 de maig de 2015, la Comissió va adoptar l'Estratègia per al Mercat Únic Digital, composta per tres pilars:
Millora de l'accés dels consumidors i les empreses als béns i serveis digitals a Europa;
Creació d'unes condicions adequades i equitatives per a l'èxit de les xarxes digitals i els serveis innovadors;
Aprofitament màxim del potencial de creixement de l'economia digital.
La Comissió va establir un full de ruta amb 16 accions clau en el marc d'aquests pilars, que amb la finalitat d'iniciar en 2016 les activitats, per a això es va crear una eina en línia per a mesurar els avanços d'Europa cap a una economia i societat digitals, l'Índex de l'Economia i la Societat Digitals (DESI, per les seues sigles en anglés).
Després de la publicació de l'estratègia, la Comissió ha presentat una sèrie de propostes legislatives darrere de la consecució del mercat únic digital, intentant abordar:
El bloqueig geogràfic injustificat.
La paqueteria transfronterera.
La portabilitat transfronterera dels serveis de continguts en línia.
La revisió del Reglament sobre la cooperació en matèria de protecció dels consumidors.
Els serveis de comunicació audiovisual.
Els contractes de compravenda en línia i altres vendes a distància de béns.
Els contractes de subministrament de continguts digitals.
EL paper del Parlament.
El paper del Parlament a l'hora de la creació del Mercat Únic digital està resultant clau.
En la seua Resolució, de 20 d'abril de 2012, sobre un mercat únic digital competitiu — “l'administració electrònica com a factor capdavanter”, destacava la necessitat d'un marc jurídic clar i coherent per al reconeixement mutu de l'autenticació electrònica, la identificació electrònica i la signatura electrònica, necessari per a permetre que els serveis transfronterers d'administració electrònica funcionen a escala de la Unió.
L'11 de desembre de 2012, el Parlament va adoptar dues Resolucions no legislatives relatives al mercat interior:
Sobre la culminació del Mercat Únic Digital.
Sobre una Estratègia de llibertat digital en la política exterior de la UE.
El 4 de juliol de 2013, el Parlament va adoptar una nova resolució sobre la culminació del mercat únic digital que se centrava en l'alliberament del ple potencial del mercat únic digital; el tancament de la bretxa de perícies; l'augment de la confiança, la seguretat i la tranquil·litat dels consumidors; la creació d'una oferta atractiva legal de contingut digital; el desplegament dels serveis de mobilitat, i la dimensió internacional.
Així en resposta a l'Estratègia per al Mercat Únic Digital, el Parlament va aprovar el 19 de gener de 2016 una resolució titulada «Cap a una Acta del Mercat Únic Digital»
Els actes legislatius més recents abasten el següent:
La introducció de garanties de la neutralitat de la xarxa.
La reducció de les tarifes d'itinerància, conduent a l'eliminació de les tarifes d'itinerància de dades per a juny de 2017.
L'adopció de la Directiva relativa a mesures per a reduir el cost del desplegament de les xarxes de comunicacions electròniques d'alta velocitat.
El Reglament relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior.
La Directiva sobre normes europees de ciberseguretat.
Pel que fa al paquet de mesures de protecció de dades, el Reglament (UE) 2016/679 i la Directiva (UE) 2016/680 es van publicar en el Diari Oficial de la Unió Europea el 4 de maig de 2016. Aquestes lleis garanteixen el dret a la portabilitat de dades, un accés més fàcil dels ciutadans a les dades pròpies i a informació sobre la forma en què es tracten, i el dret a saber si les dades han sigut piratejats, a més d'aclarir el «dret a l'oblit». El Reglament és aplicable a partir del 25 de maig de 2018.
Reglament eIDAS
En 2014, el Consell Europeu i el Parlament van aprovar noves normes perquè les persones i les empreses puguen utilitzar els seus propis sistemes nacionals d'identificació electrònica (eID) per a accedir als serveis públics en altres països de la UE en els quals es disposa d'eID.
El Reglament eIDAS també va contribuir a crear un mercat interior europeu de serveis electrònics de fideïcomís (signatures electròniques, segells electrònics, segells horaris, serveis de lliurament electrònic i autenticació de llocs web), garantint que funcionaran a través de les fronteres i tindran la mateixa processos.
El Reglament eIDAS va entrar en vigor el 17 de setembre de 2014 i l'1 de juliol de 2016 les disposicions s'apliquen als serveis de fideïcomís. Aquestes normes pretenen consolidar el mercat digital únic a Europa fent les transaccions electròniques “segures i amb validesa legal a través de les fronteres” dels seus països membres.
Així, la nova regulació introdueix o regula nous serveis per a la confiança digital que hauran de contribuir al fet que els europeus usen més el comerç electrònic i, per descomptat, ajudar a les companyies d'ecommerce:
Signatura electrònica.
Segellat de data i hora.
Precinte electrònic.
Certificat electrònic.
Autenticació de llocs web.
Admissibilitat legal dels documents electrònics per a garantir la seua autenticitat i integritat.
Aquesta nova normativa deroga l'anterior ‘Directiva sobre la signatura electrònica’, adoptada en 1999.Cada Estat membre serà responsable establir i publicar una llista de proveïdors de serveis de confiança digital.
La UE també està posant en funcionament l'Observatori eIDAs perquè ciutadans, empreses i administracions públiques puguen intercanviar opinions sobre aquesta nova regulació, compartir idees i bones pràctiques.